El pitjor de la por és que arriba sense avisar

Per damunt dels símbols aranesos a Vielha, amb el meu fill.

Ara que ens trobem en allò que els valencians més fallers anomenarien la "cremà" final del curs, és a dir de la construcció que hem bastit tots plegats,  i posats a arribar a conclusions, m'adono que d'entrada aquest curs d'occità no em feia pas cap por, al contrari. M'hi vaig abocar amb una barreja màgica d'il·lusió, d'esperança i de complicitat amb una expressió lingüística veïna i ben lligada també al nostre món i a les nostres circumstàncies políticolingüístiques (com a llengües minoritzades que lluiten, en diferent grau, per subsistir en un món injustament homogeneïtzador). La por ha vingut després, i per sorpresa, en ple aprenentatge i a l'hora de dur a terme les tasques, sobretot per no estar a l'alçada de l'exigència del curs, que reclama una entrega contínua a fi d'assolir els objectius marcats. I aleshores l'esporuguida contínua ha nascut de la necessitat de combinar les activitats amb el poc temps que em permet la meva situació familiar, laboral, literària i periodística actuals.

L'estudi d'una llengua, si es vol fer com cal, reclama dedicació contínua. Ni s'improvisa, ni és matèria que vulgui presses. I en aquest sentit voldria haver pogut disposar de més temps. Sort que la mà del professor-formador m'ha salvat en més d'una ocasió d'un naufragi imminent i m'ha conduït, amb indicacions efectives a partir dels meus dubtes, cap a un port segur.