Us heu plantejat mai els orígens de la singularitat cultural, política i
lingüística de la Val d’Aran ? Amb una natura que la decanta vora els
marges del riu Garona cap a la Gasconha i amb uns lligams polítics i
administratius amb Catalunya i Espanya que se salten la frontera natural dels
Pirineus en la direcció contràries a les aigües fluvials? Voleu descobrir quin
ha estat un dels factors que més han canviat la fisonomia de la Val? Sabeu d’on
ve la paraula “Aran”? I els fonaments i les amenaces de la pervivència actual d’aquesta
variant de l’occità? I els papers que en aquest sentit hi han jugat l’església
i els mitjans de comunicació? Sabríeu identificar els principals trets
lingüístics de l’aranès? L’article de José Enrique Gargallo us desvetllarà
totes aquestes incògnites i us plantejarà algunes inquietuds al respecte! No us
quedeu a l’altra banda del túnel del desconeixement i de la passivitat! Aneu a
trobar la llum de la Val d’Aran? Fa segles que us espera!
 |
| L'única parada reivindicativa de la fira de Pasqua de Bossòst 2016 |
EL RESUM
L’article “Occitan ena Val d’Aran: aranès” del
lingüista i professor de Filologia de la Universitat de Barcelona, José Enrique
Gargallo detalla, entre d’altres, els següents
trets essencials de la realitat occitana a la Val d’Aran.
Un enclavament de fronteres
És un territori situat entre
diverses fronteres: Una de política (entre els estats espanyol i francès), una
altra de lingüística (pel contacte entre l’occità aranès amb el francès, el
català i l’espanyol) i també una altra d’orogràfica si considerem la frontera
natural dels Pirineus que durant segles ha propicitat la relació directa entre
els aranesos i la resta d’Occitània que explica la variant de l’occità que es
parla a la Vall. La raó per la qual
aquest territori té una relació de lligam administratiu amb Catalunya i es
considera part d’Espanya cal anar-la a trobar al segle XIII en la resolució de
la disputa entre l’aleshores Regne de França i la Corona catalano-aragonesa.
També hi va jugar el seu paper l’adscripció a les diòcesis eclesiàstiques
catalanes del territori.
L’origen basc d’Aran
L’orografia de la zona també va
condicionar la romanització i fins a la meitat de l’Edat Mitjana es va parlar
el basc i va ser en aquell moment que es va forjar el topònim d’Aran al qual es
va afegir el complement de Val que no té res a veure amb la fonètica històrica de
l’occità aranès. I d’aquí ve justament el derivat “aranès”
La configuració geogràfica
És un territori vertebrat pel riu
Garona als marges del qual s’han desenvolupat les principals poblacions de la
Vall: Salardú, Vielha, Bossòst… Una zona muntanyenca amb desnivells d’alçada
que van des dels 600 fins als 3015 metres d’alçada i on es dibuixen tres zones
diferenciades: La nauta, la miejana i la baisha Aran (d’aquí vindria el topònim Vielha e Mijaran) i que
alhora es divideixen en zones més petites i nuclis dispersos.
El turisme va venir per quedar-se
La Val d’Aran combina nuclis ben poblats
com la capital o Bossòst amb localitats amb pocs habitants i fins i tot
despoblades. Des de fa dècades la tendència és una concentració a l’alça en les
grans poblacions afavorida per l’increment de població immigrada que ha derivat
de les necessitats d’un turisme que, dedicat als esports d’hivern, ha canviat
la fisonomia de la Vall i les activitats tradicionals dels seus habitants. De l’agricultura
i la ramaderia a la gestió d’hotels, càmpings, cases de turime rural i
estacions d’esquí. La mà d’obra immigrada té una procedència diversa tot i que prové
sobretot d’Espanya.
Trets propis d’una subvarietat del gascó
L’aranès és una varietat
lingüística de l’occità amb diversos trets diferencials. La h aspirada que
deriva de la efa inicial llatina, la caiguda de la ena intervocàlica (FARINA-Haria),
l’aparició d’una a- inicial davant de la r- inicial (arriu), i d’altres de
caràcter fonètic que constitueixen una identitat lingüística pròpia que ha
rebut també influències de les llengües veïnes, català, espanyol i francès.
La legalitat
Cadascuna a la seva manera i amb
graus diferents de sensibilitat les legislacions espanyola de 1978 i la
catalana de 1979 han subratllat la necessitat de respectar i protegir la parla
aranesa com a llengua pròpia de la Val d’Aran. Es tracta d’un gran de
sensibilització que ha anat creixent i que, des de l’any 1998, en la Llei de
Política Lingüística de Catalunya ha
acabat ratificant el reconeixement i protecció de l’aranès.
I les normes d’ús
Amb el temps s’han anat
establint diverses directrius ortogràfiques per a l’aranès tenint en compte les
seves peculiaritats i el seu caràcter gascó i occità i concretades l’any 1999
en les Normes ortografiques der Aranés.
Resta pendent, però, la fixació de
les normes que afecten la morfosintaxi i el lèxic.
La promoció institucional. Editorials, escola, mitjans de comunicació i
església
Des de la Lei de Regim Especiau de
1990 han estat diverses les iniciatives que en diversos àmbits s’han dut a
terme per a la promoció de la llengua aranesa. Ha crescut la producció editorial,
també la presència de la llengua a l’escola, igualment pel que fa als espais en
aranès en els mitjans de comunicació (tot i que més tímidament) i pel que fa a
l’església cal dir que la presència de la llengua no ha deixat d eser merament
simbòlica.
Es coneix, es domina i s’usa l’aranès?
El resultat de diverses enquestes
fetes a la població demostra la progressió que ha tingut la llengua en els
darrers quinze anys. Si ens fixem en les taules resultants observem un
estancament entre les persones que comprenen la llengua i una evolució positiva
pel que fa a les persones que el parlen i que el llegeixen. També els que l’escriuen.
Segurament hi té molt a veure el paper de l’escola. Tot i així també es
demostra que l’aranès continua tenint un ús precari al carrer. Altres estudis
han posat de manifest dues tendències contradictòries. D’una banda la promoció
de l’aranès ha augmentat el domini respecte de la llengua. Però de l’altra el
desenvolupament econòmic de la Vall ha atret moltes persones de fora
desconeixedores de la llengua i que no en fan ús dins el territori.
La realitat del multilingüisme
Un aspecte és com evoluciona el
nombre de parlants de l’aranès i un altre és l’evolució de la pròpia llengua. Per
la seva condició de llengua en contacte amb altres l’aranès rep contínuament l’aportació
d’altres llengües, en modifica les formes internes i pateix l’amenaça permanent
de l’abandó pel que s’ha anomenat sentit pràctic que comporta l’ús de l’espanyol
o del català, i també del francès a la Val d’Aran. La supervivència d’aquesta
llengua històrica depèn, doncs, del grau de fidelitat dels aranesos respecte de
la seva manera històrica de relacionar-se amb el món.
Al meu entendre l’article de Gargallo
es mou sempre entre la certificació oficial d’unes dades recollides que
conviden a la reflexió i un punt de vista no excessivament crític ni contundent
de la situació que es planteja. O dit d’una altra manera. Hi preval més la part
expositiva que l’argumentativa.
Tot i que analitza al detall la
realitat de la Val d’Aran trobo que no va més enllà de la constatació d’uns fets. Concloure que la
pervivència de la llengua es troba en mans de la fidelitat dels aranesos vers
la seva llengua és tancar el raonament amb una entrega absoluta cap a un destí
desconegut. Caldria haver aportat més mesures per combatre la progressiva
minorització de l’aranès en el seu propi territori. Per exemple apuntar les
possibilitats de donar a conèixer l’expressió lingüística de la Val d’Aran a la
població immigrada que ha reclamat el turisme. En alguns moments de l’article
he trobat que es feien afirmacions massa simplistes i perillosament genèriques.
Que la mà d’obra barata i immigrada desconeix la llengua aranesa i no té cap
necessitat ni intenció de conèixer-la és evident, però no ens podem quedar
només en aquest plantejament segons com desalentador. Cal replantejar la
situació, capgirar-la i proposar mesures perquè canviï. Cal trobar fórmules
perquè l’ús de l’aranès a la Val tingui també un sentit pràctic i necessari de
manera natural, no pas coercitiva per als nouvinguts. Cal una major implicació
dels mitjans de comunicació en la promoció de la llengua.
Cal que es contribueixi a un ús
social de la llengua, no només en les ordenances públiques, també en la resta d’usos.
No fa pas gaire he estat a Bossòst i, a banda de la promoció turística parcialment
en aranès, em va cridar molt l’atenció l’ús general de la llengua pròpia
sobretot per la via de les prohibicions i avisos a la població, com ara la normativa contra les deixalles orgàniques d'animals al carrer sota la responsabilitat dels propietaris de gossos, així com també en les
indicacions pràctiques per exemple per al correcte ús dels contenidors. Està
bé, és clar, però obrim un contenidor i llegim le etiquetes dels productes que
s’hi han dipositat? Fem-ho tot natural,
si us plau!
 |
| Avís en aranès |
 |
| Indicacions en un dels contenidors a Bossòst |
LA CONCLUSIÓ
La Val d’Aran, terra de pas que
coexisteix amb altres realitats culturals i lingüístiques, necessita amb
urgència una actuació decidida per al foment de la llengua aranesa. La
passivitat, el conformisme i la poca implicació dels que haurien d’estar al capdavant
en aquest sentit poden condemnar la realitat lingüística actual a una situació
irreversible encara més lamentable. Cal revitalitzar l’autoestima per la
llengua i per la història del territori i fer possible que, com el riu Garona,
amb allaus de turistes i de treballadors per al turisme o sense, no perdi mai
el seu curs.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada