Ruta Sully-André Peyre

De totes les tasques dutes a terme en aquest curs l'elaboració de la ruta literària ha estat la més singular. Pel que té de compendi de tots els aprenentatges rebuts i per la proposta creativa que posa a disposició dels participants en aquesta formació.

En una altra entrada d'aquest diari d'aprenentatge ja vaig subratllar que el fet de poder escollir lliurement l'autor i el text, sense cap referent previ,  podia suposar un inconvenient important sobretot per als que, com és el meu cas, començàvem de zero i no teníem la suficient informació. Ho dic perquè podíem deixar escapar la possibilitat de treballar altres textos i autors molt més adequats tenint en compte que no disposem de totes les eines per fer la millor tria. Per això proposava que es disposés d'una llista àmplia però concreta, elaborada per part dels que sí que coneixen prou bé el panorama literari occità de tots els temps.

Dit això, i una vegada escollits autor i text, la ruta literària ofereix moltes possibilitats de treball a l'aula. Sobretot tenint en compte els recursos de què es disposa, també visuals i sonors als quals cada vegada està més avesat l'alumnat actual.

A l'hora de triar els dos poemes breus de Sully-André Peyre m'he deixat endur pel missatge inequívoc que contenen, per la seva facilitat de comprensió pensant en l'alumnat de primer de batxillerat i per les possibilitats de treball formal i de contingut que plantegen.

Tot i així la seva aplicació a l'aula dependrà sempre del punt de partida en què es trobi aquest alumnat. De la mateixa manera que en aquest curs hem elaborat la ruta un cop treballats tots els aspectes sociolingüístics i gramaticals de la llengua occitana i això ens ha dotat de les eines per donar-li una forma adequada i coherent, si el treball de la ruta per part de l'alumnat té lloc com a culminació de la matèria de llengua occitana i literatura que s'ofereix com a optativa de batxillerat en alguns centres (massa pocs!) el grau d'exigència ha d'anar d'acord amb aquesta base d'aprenentatges consolidats. I si es treballa a l'inici del curs caldrà  adequar algunes activitats, com ara les relatives al treball de la competència oral.

Dit això considero que ha estat del tot enriquidora aquesta tasca i trobo que, posats a fer, el límit de les quatre activitats es podria ampliar fins a un mínim de deu, sempre d'acord amb les possibilitats dels textos que es treballen.

De debò que m'ha encantat plantejar aquesta ruta! Ara toca recórrer-la entre tots plegats a través dels camins d'Occitània!!

Materials i recursos

Un curs de formació, per molt bon enfocament que tingui, si no posa a l'abast bons materials pot fracassar en l'intent d'assolir els objectius marcats. No ha estat el cas d'aquest curs, que ha ofert una àmplia gamma de materials prou interessants per a l'acompliment de les tasques. Han estat diversos, molt complets i en la justa mesura per anar completant les activitats dels tres blocs. 

Posats a comentar alguna cosa que esmenaria pel que fa al moodle jo eliminaria la duplicitat d'enllaços d'alguns recursos i els unificaria dins la tasca del bloc respectiu. Ho dic perquè moltes vegades accedíem a textos fora dels qüestionaris i després ens els tornàvem a trobar dins. I crec que s'hauria de simplicar. 

En quant a la ruta literària proposada jo limitaria els autors i textos de possible anàlisi en un llistat, si voleu ampli, però tancat. Ho comento des del desconeixement inicial del panorama d'autors occitans que hi ha hagut al llarg de la història. En aquest sentit aniria molt bé acotar les possibilitats de manera que ens estalviaríem d'entrada la recerca d'autors i en properes edicions del curs es podria anar completant i també augmentant el llistat. 

Per últim, m'ha semblat molt positiva la interacció que hi ha en tot moment entre els participants del curs i el professor formador i que facilita el moodle.

Activitats i aprenentatge

Valoro molt les activitats d'aprenentatge proposades en aquest curs. Sobretot per la seva diversitat. M'han ajudat molt a conèixer la realitat sociolingüística d'Occitània i a fer-me, encara més propera, la situació que viu avui dia l'occità. Trobo que tots els articles referents a la situació real de la llengua, tot i que parteixen d'una situació no del tot positiva per a la pervivència de l'occità, provoquen una reflexió profunda i t'engresquen a promoure encara més l'ús de la llengua occitana arreu del territori. Sobretot a la part de Catalunya on és llengua oficial i també a les altres, on cal que sigui molt més coneguda.

Aquesta és, sens dubte, una assignatura pendent i no podem escatimar esforços per donar a conèixer aquesta llengua i dotar-la de la rellevància que li pertoca. 

En quant a les tasques trobo que han estat excessives si tenim en compte el plantejament d'un curs de formació de trenta hores. Si calculo les que he hagut de menester per realitzar-les, segurament les hauré de multiplicar per deu. En alguns casos esperava que no haguessin estat tan complexes. 

No ho dic amb ànim de crítica sinó de constatació que, considerant que en el meu cas partia de zero pel que fa a l'aprenentatge de la llengua, trenta hores m'han resultat insuficients per poder donar resposta mínimament acceptable a tot el que se'm demanava. És clar que hi deu jugar un bon paper el temps de què disposa cadascú, però m'atreviria a generalitzar aquesta situació en totes les persones que han participat en el curs. Segur que gairebé en un noranta per cent són professionals de l'educació en actiu, amb una feina acadèmica considerable que ha pogut fer difícil compaginar el curs amb el dia a dia. Si és només el meu cas, disculpeu-me la generalització. També hi ha l'altre variable. Que alguns dels participants ja estiguin iniciats prèviament en l'estudi de la llengua occitana. En aquest cas, segur que les tasques han estat les idònies per augmentar el seu aprenentatge.

Dit d'una altra manera. Les tasques han estat les més adequades per a un curs de dedicació gairebé exclusiva i penso que han fet possible el compliment dels objectius proposats. 

Las marridas versions oficialas

L'an 1940 Claudi Martí se demandava cossí podiá èsser qu'a l'escòla pas li aguèsson dich lo nom de lo sieu país. Èran temps de totalitarismes impausats per la fòrça de las armas e de versions oficialas capablas d'amagar injustament las realitats.

Es de totes sabut que l'istòria l'escrivon totjorn los vencedors e qu'aqueles impausan los sieus critèris e de manièras de veire lo mond. Cal veire solament lo mal qu'an fach en fòrça generacions d'estudiantas los libres d'istòria de las postguèrras. A Catalonha, encara uèi jorn cal nos traire de sus manièras oficialas d'explicar çò que passèt a comptar de 1936 e fins a la mòrt del dictator. Pendent decènnis s'es inculcat una version dels faches propiciats pels que se levèron contra un govèrn legitim per la fòrça de las armas e un còp ganhèron sometèron lo país a una extrèma repression en fòrça domenis. E a l’an 2016 i a encara fòrça trabalh per far!

Mapa de la República Francesa que diu ben poc de la seva diversitat nacional.

Cal que l’escor rebata la realitat e l'istòria reala e que siá pas jamai pòrtavotz de conduchas interessadas en las amagar. Que l'aprendissatge recebut per Claudi Martí a França faguèsse pas cap de allusion a Occitània es pas pas per azard. Es una mòstra mai d'una volontat de pas considerar l'istòria dels pòbles en l'assag d'unificar la realitat a tota còsta. Tanben a còsta d'una desconeissença que preten s'escampar amb interèsses plan clares.

L'occità a l'escola catalana

A l'hora de promoure el coneixement, ús i sensibilitat cap a la llengua occitana no es poden escatimar esforços en el territori on és oficial. I l'escola catalana no només no en pot quedar al marge sinó que també s'ha de convertir en un pal de paller de la promoció d'aquesta llengua històrica tan vinculada a la nostra.

Si, com tots sabem, la incursió de la llengua castellana als ensenyaments obligatoris ha provocat i provoca agres debats entre els que sostenen que cal una protecció de la llengua catalana a l'escola en un entorn social sovint molt castellanitzat i, per tant, com a llengua integradora, i els que defensen que el castellà també ha de ser llengua vehicular i fins i tot promouen la distribució de la l'alumnat en funció d'aquesta llengua vehicular,; també cal que l'escola catalana consideri de manera decidida l'entitat lingüística occitana, com una llengua també oficial en una part del nostre territori.

Cal que en la franja d'optatives a l'ESO s'ofereixi la llengua occitana com a matèria d'estudi i que en les franges de modalitat dels nous batxillerats (i dic nous perquè depenen tristament d'unes línies polítiques variables), aquests aprenentatges que provenen de l'ESO puguin tenir continuïtat en algunes modalitats de batxillerat. Si ofertem alemany i ampliació d'anglès, també, i encara amb més raó, l'oferta ha de ser conseqüent amb una de les nostres llengües oficials.

A l'institut Milà i Fontanals de Vilafranca del Penedès hem tirat endavant aquesta proposta des del Departament de Català, que coordino jo mateix com a cap, i hem aconseguit fer-la factible de manera que l'alumnat que el curs vinent (2016-2017) iniciarà els estudis de batxillerat en les modalitats d'arts escèniques, arts plàstiques, humanístic, social i social-humanístic  tindrà la possibilitat d'accedir a l'aprenentatge de la llengua occitana des del Penedès. Vegeu els quadres que adjunto aquí sota.

Nou currículum del nou batxillerat a l'INS Milà i Fontanals de Vilafranca,
que incorpora l'occità en la franja d'optatives de cinc batxillerats.

I el mateix passarà als que començaran 3r d'ESO. En la seva franja de matèries optatives podran escollir l'occità i la cultura occitana per completar els seus aprenentatges.

Penso que hem de compensar tantes dècades de deixadesa i de silenci respecte d'una llengua germana que té molta vinculació amb la nostra realitat lingüística.

No n'hi ha prou d'explicar que a l'època dels trobadors molts escriptors catalans van optar per la llengua occitana perquè era una llengua de cultura d'altíssim nivell i després no considerar-la més. Ens cal una voluntat decidida perquè pervisqui i rebi la consideració que mereix.

Ressenya de l'article "Occitan ena Val d'Aran: aranés", de José Enrique Gargallo

Us heu plantejat mai els orígens de la singularitat cultural, política i lingüística de la Val d’Aran ? Amb una natura que la decanta vora els marges del riu Garona cap a la Gasconha i amb uns lligams polítics i administratius amb Catalunya i Espanya que se salten la frontera natural dels Pirineus en la direcció contràries a les aigües fluvials? Voleu descobrir quin ha estat un dels factors que més han canviat la fisonomia de la Val? Sabeu d’on ve la paraula “Aran”? I els fonaments i les amenaces de la pervivència actual d’aquesta variant de l’occità? I els papers que en aquest sentit hi han jugat l’església i els mitjans de comunicació? Sabríeu identificar els principals trets lingüístics de l’aranès? L’article de José Enrique Gargallo us desvetllarà totes aquestes incògnites i us plantejarà algunes inquietuds al respecte! No us quedeu a l’altra banda del túnel del desconeixement i de la passivitat! Aneu a trobar la llum de la Val d’Aran? Fa segles que us espera!

L'única parada reivindicativa de la fira de Pasqua de Bossòst 2016

EL RESUM

L’article “Occitan ena Val d’Aran: aranès” del lingüista i professor de Filologia de la Universitat de Barcelona, José Enrique Gargallo detalla, entre d’altres,  els següents trets essencials de la realitat occitana a la Val d’Aran.

Un enclavament de fronteres

És un territori situat entre diverses fronteres: Una de política (entre els estats espanyol i francès), una altra de lingüística (pel contacte entre l’occità aranès amb el francès, el català i l’espanyol) i també una altra d’orogràfica si considerem la frontera natural dels Pirineus que durant segles ha propicitat la relació directa entre els aranesos i la resta d’Occitània que explica la variant de l’occità que es parla a la Vall.  La raó per la qual aquest territori té una relació de lligam administratiu amb Catalunya i es considera part d’Espanya cal anar-la a trobar al segle XIII en la resolució de la disputa entre l’aleshores Regne de França i la Corona catalano-aragonesa. També hi va jugar el seu paper l’adscripció a les diòcesis eclesiàstiques catalanes del territori.

L’origen basc d’Aran

L’orografia de la zona també va condicionar la romanització i fins a la meitat de l’Edat Mitjana es va parlar el basc i va ser en aquell moment que es va forjar el topònim d’Aran al qual es va afegir el complement de Val que no té res a veure amb la fonètica històrica de l’occità aranès. I d’aquí ve justament el derivat “aranès”

La configuració geogràfica

És un territori vertebrat pel riu Garona als marges del qual s’han desenvolupat les principals poblacions de la Vall: Salardú, Vielha, Bossòst… Una zona muntanyenca amb desnivells d’alçada que van des dels 600 fins als 3015 metres d’alçada i on es dibuixen tres zones diferenciades: La nauta, la miejana i la baisha Aran (d’aquí vindria el topònim Vielha e Mijaran) i que alhora es divideixen en zones més petites i nuclis dispersos.

El turisme va venir per quedar-se

La Val d’Aran combina nuclis ben poblats com la capital o Bossòst amb localitats amb pocs habitants i fins i tot despoblades. Des de fa dècades la tendència és una concentració a l’alça en les grans poblacions afavorida per l’increment de població immigrada que ha derivat de les necessitats d’un turisme que, dedicat als esports d’hivern, ha canviat la fisonomia de la Vall i les activitats tradicionals dels seus habitants. De l’agricultura i la ramaderia a la gestió d’hotels, càmpings, cases de turime rural i estacions d’esquí. La mà d’obra immigrada té una procedència diversa tot i que prové sobretot d’Espanya.

 Trets propis d’una subvarietat del gascó

L’aranès és una varietat lingüística de l’occità amb diversos trets diferencials. La h aspirada que deriva de la efa inicial llatina, la caiguda de la ena intervocàlica (FARINA-Haria), l’aparició d’una a- inicial davant de la r- inicial (arriu), i d’altres de caràcter fonètic que constitueixen una identitat lingüística pròpia que ha rebut també influències de les llengües veïnes, català, espanyol i francès.

La legalitat

Cadascuna a la seva manera i amb graus diferents de sensibilitat les legislacions espanyola de 1978 i la catalana de 1979 han subratllat la necessitat de respectar i protegir la parla aranesa com a llengua pròpia de la Val d’Aran. Es tracta d’un gran de sensibilització que ha anat creixent i que, des de l’any 1998, en la Llei de Política Lingüística  de Catalunya ha acabat ratificant el reconeixement i protecció de l’aranès.

I les normes d’ús

Amb el temps s’han anat establint diverses directrius ortogràfiques per a l’aranès tenint en compte les seves peculiaritats i el seu caràcter gascó i occità i concretades l’any 1999 en les Normes ortografiques der Aranés. Resta pendent, però, la fixació de les normes que afecten la morfosintaxi i el lèxic.

La promoció institucional. Editorials, escola, mitjans de comunicació i església

Des de la Lei de Regim Especiau de 1990 han estat diverses les iniciatives que en diversos àmbits s’han dut a terme per a la promoció de la llengua aranesa. Ha crescut la producció editorial, també la presència de la llengua a l’escola, igualment pel que fa als espais en aranès en els mitjans de comunicació (tot i que més tímidament) i pel que fa a l’església cal dir que la presència de la llengua no ha deixat d eser merament simbòlica.

Es coneix, es domina i s’usa l’aranès?

El resultat de diverses enquestes fetes a la població demostra la progressió que ha tingut la llengua en els darrers quinze anys. Si ens fixem en les taules resultants observem un estancament entre les persones que comprenen la llengua i una evolució positiva pel que fa a les persones que el parlen i que el llegeixen. També els que l’escriuen. Segurament hi té molt a veure el paper de l’escola. Tot i així també es demostra que l’aranès continua tenint un ús precari al carrer. Altres estudis han posat de manifest dues tendències contradictòries. D’una banda la promoció de l’aranès ha augmentat el domini respecte de la llengua. Però de l’altra el desenvolupament econòmic de la Vall ha atret moltes persones de fora desconeixedores de la llengua i que no en fan ús dins el territori.

La realitat del multilingüisme

Un aspecte és com evoluciona el nombre de parlants de l’aranès i un altre és l’evolució de la pròpia llengua. Per la seva condició de llengua en contacte amb altres l’aranès rep contínuament l’aportació d’altres llengües, en modifica les formes internes i pateix l’amenaça permanent de l’abandó pel que s’ha anomenat sentit pràctic que comporta l’ús de l’espanyol o del català, i també del francès a la Val d’Aran. La supervivència d’aquesta llengua històrica depèn, doncs, del grau de fidelitat dels aranesos respecte de la seva manera històrica de relacionar-se amb el món.

 EL COMENTARI

Al meu entendre l’article de Gargallo es mou sempre entre la certificació oficial d’unes dades recollides que conviden a la reflexió i un punt de vista no excessivament crític ni contundent de la situació que es planteja. O dit d’una altra manera. Hi preval més la part expositiva que l’argumentativa.

Tot i que analitza al detall la realitat de la Val d’Aran trobo que no va més enllà de la  constatació d’uns fets. Concloure que la pervivència de la llengua es troba en mans de la fidelitat dels aranesos vers la seva llengua és tancar el raonament amb una entrega absoluta cap a un destí desconegut. Caldria haver aportat més mesures per combatre la progressiva minorització de l’aranès en el seu propi territori. Per exemple apuntar les possibilitats de donar a conèixer l’expressió lingüística de la Val d’Aran a la població immigrada que ha reclamat el turisme. En alguns moments de l’article he trobat que es feien afirmacions massa simplistes i perillosament genèriques. Que la mà d’obra barata i immigrada desconeix la llengua aranesa i no té cap necessitat ni intenció de conèixer-la és evident, però no ens podem quedar només en aquest plantejament segons com desalentador. Cal replantejar la situació, capgirar-la i proposar mesures perquè canviï. Cal trobar fórmules perquè l’ús de l’aranès a la Val tingui també un sentit pràctic i necessari de manera natural, no pas coercitiva per als nouvinguts. Cal una major implicació dels mitjans de comunicació en la promoció de la llengua.

Cal que es contribueixi a un ús social de la llengua, no només en les ordenances públiques, també en la resta d’usos. No fa pas gaire he estat a Bossòst i, a banda de la promoció turística parcialment en aranès, em va cridar molt l’atenció l’ús general de la llengua pròpia sobretot per la via de les prohibicions i avisos a la població, com ara la normativa contra les deixalles orgàniques d'animals al carrer sota la responsabilitat dels propietaris de gossos, així com també en les indicacions pràctiques per exemple per al correcte ús dels contenidors. Està bé, és clar, però obrim un contenidor i llegim le etiquetes dels productes que s’hi han dipositat? Fem-ho tot natural, 

si us plau!

Avís en aranès

Indicacions en un dels contenidors a Bossòst

LA CONCLUSIÓ

La Val d’Aran, terra de pas que coexisteix amb altres realitats culturals i lingüístiques, necessita amb urgència una actuació decidida per al foment de la llengua aranesa. La passivitat, el conformisme i la poca implicació dels que haurien d’estar al capdavant en aquest sentit poden condemnar la realitat lingüística actual a una situació irreversible encara més lamentable. Cal revitalitzar l’autoestima per la llengua i per la història del territori i fer possible que, com el riu Garona, amb allaus de turistes i de treballadors per al turisme o sense, no perdi mai el seu curs. 

És l'occità només un reclam entranyable?

Sens dubte, aquest curs de llengua occitana m'ha refermat encara més en les meves consideracions prèvies sobre la realitat sociolingüística de les terres de parla occitana. Els diferents estudis que he llegit pel que fa a les conductes dels parlants respecte de la llengua occitana, la petjada inexorable de la diglòssia d'unes llengües considerades aptes per a la comunicació oficial en detriment d'unes altres rellevades a usos molt restringits i, encara pitjor, com a aparador i reclam comercial, en un sentit de rara avis que ha de cridar només l'atenció però a la qual no se li dóna més relleu, em va engrescar a comprovar aquesta realitat in situ. 

I durant la darrera Setmana Santa vaig passar uns dies a la Val d'Aran. Un cop a la capital vaig cercar totes les manifestacions visuals de la llengua aranesa: Cartells oficials del Conselh Generau d'Aran, cartells comercials, monuments, rètols indicatius, inscripcions públiques, inscripcions clandestines a les parets, anuncis pràctics...

I entre tot plegat, que no és excessiu, tenint en compte que la capital aranesa és una terra de pas per exemple de francesos i espanyols i molts comerciants reclamen llurs moviments econòmics amb textos en francès i en espanyol, em va cridar l'atenció el cartell del Club Aranés d'Espòrts d'Iuèrn, el  (CAEI). Un rètol modern, en aranès que de lluny estant em va complaure d'allò més pel que tenia de reafirmació de l'expressió lingüística pròpia i oficial d'aquella terra. 

Cartell del CAEI a la seva seu a Vielha

M'hi vaig acostar i aleshores també em va venir a trobar una desil·lusió. El cartell està en aranès, sí, ja ha quedat clar, però només com a reclam o com a detall pintoresc. 

Ara suposem que vull fer una gestió en aquell club. El cartell m'ha portat fins allí però la llengua nacional d'Occitània en la seva variant aranesa ha quedat fora, com el cartell. Perquè un cop dins tota la informació pràctica és en castellà. Per exemple l'horari, que es troba en el vidre de la mateixa porta d'entrada. 

Horari en espanyol a la mateixa porta d'entrada. 

Ara suposem que trobem tancada aquesta porta, prenem nota de la pàgina web del club http://www.caei.es/ i quan tenim un moment hi fem un cop d'ull. L'occità-aranès s'ha fos com la gràcia d'uns esports d'hivern sense neu!

Fins i tot el CAEI celebra el seu aniversari en la llengua espanyola : "Sí amigos, este año hace veinte que un grupo de amigos decidimos hacer un nuevo club que fuera aranés, y llevado por gente de la Val d’Aran para poder seguir más de cerca todo lo que tenía interés en nuestra casa. Y estamos muy orgullosos!, ya que después de veinte años se nos conoce como un club que defiende el deporte en nuestra casa con todo el respeto y agradecimiento por los que vienen de fuera para compartir con nosotros el esquí y el recreo"

Un club aranès, portat per gent de la Val d'Aran per poder seguir de prop tot el que té interès a casa seva... Però no els interessa la llengua pròpia. Gens ni mica. I la prova és que només la consideren en el nom. Potser perquè pensen que aquest peculiaritat folklòrica de ressons indigenistes atraurà els exploradors espanyols, que esquiaran en espanyol i, sobretot, pagaran en espanyol. 

Un club que diu que defensa l'esport a casa seva amb tot el respecte i agraïment pels que vénen de fora però un club que no defensa la llengua oficial de la Val d'Aran ni la comparteix amb ningú. Ni tan sols amb la gent de l'Aran!

Estimar una llengua, considerar-la en tots els seus àmbits, recolzar-la, compartir-la i donar-la a conèixer a qui vingui, ho faci des d'on ho faci, sí que no té preu. La resta són interessos meraments comercials per part de persones de cor gèlid, com la neu.